“ Per a aquells que estimem la fusta i la respectem, l’equivocació no forma part de l’equació.”

— Joan Carles Giner

Inicio un nou projecte. Tot comença. Tan si és un encàrrec d’algú com un projecte propi, hi ha moltes decisions a prendre. El comptador es posa a zero. El cap no para de donar voltes sobre les mides, el disseny, el tipus de fusta. Traus i metxes ? Encadellat? O cua de codurnella ?

Necessito un paper !

i llapis i goma i un regle ….i les línies comencen a visibilitzar-se sobre el paper: rectes, corbes, línies d’acotació… tot prèn forma , però fa falta decidir molts detalls com les unions i l’estètica, i imaginar quin resultat final tindrà el projecte.

És quan tota l’experiència es deixa veure i m’ajuda en les decisions.

Sí, el dibuix s’assembla ja molt al que acabarà sent en realitat.

La fusta entra en escena. Massissa si és adeqüat pel projecte i de vegades de diferents tipus i colors. Tot i que es tracta de fusta en brut, sense treballar, és el primer material que puc tocar del projecte. Aquesta fusta es convertirà en les potes d’un tamboret o bé el sobre d’una taula o també, i perquè no, en un humil prestatge.

Ara cal tallar la fusta. En cada tall s’evapora la possibilitat de tornar endarrere ! Si m’equivoco , aquella fusta haurà de servir per a una altra cosa però no per aquest projecte. Així de radical és l’ofici. Per a aquells que estimem la fusta i la respectem, l’equivocació no forma part de l’equació.

Ribotejar els taulons i anivellar-los és el següent pas. Tampoc aquest procediment admet vacil.lacions. Tots ells han de tenir el mateix gruix, ni un mil.límetre de més o de menys.

Tot bon ebenista ha de tenir suficients habilitats per a corregir i refer petits entrebancs de la fusta , com emplenar un nus amb resina o repelar una cantonada. L’experiència torna dalt de l’escenari.

“Els japonesos valoren les imperfeccions.
Llàstima que aquí no fessim el mateix.”

Després de ferir la fusta tot marcant el lloc on tot plegat encaixarà i de fer els talls perfectes, puc fer una presentació amb totes les peces ja construïdes. Per primer cop comparo paper amb realitat, pensament amb fets, somnis ideals amb , de vegades, projectes no tan perfectes.

Encara cal fer un llarg camí fins arribar a culminar la feina…

Quan començo a encolar les peces sempre tinc la sensació d’entrar en un camp de mines. Intentant treballar amb la màxima exigència, no hi estic mai satisfet i sempre veig parts mínimes del moble que podien estar millor, de vegades molt millor: són les mines que han explotat en silenci i que van deixant un rastre d’imperfeccions, unes cicatrius en la fusta en que l’experiència tornarà a ser protagonista per a intentar minimitzar ho.

Ja a les acaballes, una cera o vernís empolainaran el resultat final, que ja no es pot millorar ni amagar més i que determinaran el caràcter de la peça.

Els japonesos valoren les imperfeccions. Llàstima que aquí no fessim el mateix. El client que fa un encárrec , hi veuria en les cicatrius l’ànima d’aquella taula o el caràcter en una cadira i disfrutaria més d’aquell mobiliari.

Projecte acabat !
Moment per a les fotos i per a sentir-se complagut amb un resultat que, freqüentment, és l’esperat.

Entrego el projecte i recordo el camí efectuat. Des de el primer minut al cap on tot passava ,fins a aquest instant, on aviat el comptador tornarà a posar-se a zero a l’inici del següent projecte.